Els enyors

Els enyors

        1. Avui vos pos una entrada sobre la nostàlgia. Perquè penseu en tots els enyors que heu sentit al llarg de la vostra vida.

        2. Fes un resum del relat.

        3. Pensa en aquella persona que enyores i escriu-li unes paraules.

Enyor bastant al meu pedrí. Bastant es poc perque teniem una relació estupenda. Cuant anave 3 mesos a Marroc tot el dia estave amb ell no ens separavem gens. Fins per durmia tenia que durmi al seu costat abrçacnt-lo. Fa 4 anys que ja no es aquí pero jo mai el olvidaré. Jo vaig neixer al Marroc vaig venir a España cuant tenia 1 any i cuant vaig neixer nomès tenia a la meva familia però al meu pare no. Ell estave a España i el meu padrí era com el meu pare me cuidave com el meu pare o podria dir que millor sempre vulia estar mes amb el pedrí que amb el meu pare.

La meva pedra

 A l'altra banda m'esperaven els fills que encara no tenia i els llibres per escriure

Eva Armisén & Eva Piquer

Especial: Presa de terra

Arxivat a: Cambres pròpies, Presa de terra

Eva Armisén

Perdre una pedra. Enyorar una pedra.
Perdre la vida que ha bategat al costat de la pedra.

Sònia Moll, La vida té vida pròpia

Just abans de tancar la porta d'aquell pis per sempre, vaig salvar la pedra. Me la vaig posar a la butxaca dels texans i així vam fer, la pedra i jo, el camí de tornada després de dos anys a Nova York.

Durant el vol la vaig començar a estimar. La meva vida adulta havia arrencat allà, al 238 del carrer Seixanta. Una aventura intensa que s'estava vestint d'enyor a tota velocitat i a deu mil metres d'altura. A l'altra banda m'esperaven els fills que encara no tenia i els llibres per escriure i quatre o cinc mudances i la nostàlgia absoluta.

Als alumnes del taller els demano que facin un text amb la pedra blava. Gràcies a ells la pedra ha estat arma, regal, coartada, venjança, desig. La pedra amb el colom dibuixat es passeja per escrits aliens i jo la salvo de nou cada vegada.

I avui la Sònia escriu que ha perdut una pedra i que enyora una pedra i que enyora els que hi eren quan hi havia la pedra. La Sònia potser no ho sap: la seva pedra és la meva.

Eva Piquer